Les dones i els dies.
per Gabriel Ferrater
Edicions 62
Hi ha moments en què la vida d’un poeta supera la seva poètica. Hi ha moments en que la vida de la poesia és viscuda com una vida més de l’home poeta, i no com una vida intel·lectual. Hi ha moments en que, com deia un poeta amic, vida y literatura, en sus extremos más distantes - y por ello más impracticables-, convergen y graciosamente armonizan.
Potser sigui aquest el cas de Gabriel Ferrater, a qui els crítics no han pogut emmarcar en un moviment[1], i s’han hagut de conformar amb l’etiqueta de poeta “realista”, perquè fins aleshores no hi havia hagut poetes lliures en les lletres catalanes. I per poetes lliures entenc poetes que escriguin per viure i no per escriure. Per poetes lliures entenc poetes que busquin la veritat en el sí de l’experiència de la vida, no en el si de la lletra escrita o pensada. Això ha portat a afirmar a un poeta com Narcís Comadira que “la inflexió [de Ferrater] ha estat d’una gran utilitat pels que hem vingut darrere. Ens ha donat la llibertat de campar sense l’obligació històrica d’haver de fer correcions excessives o accelarcions desfermades. [...] Ferrater ens va desbrossar el terreny”.
Diu María Zambrano –poetissa vitalista que no va escriure cap vers–, que la filosofia moderna no ha buscat reformar la vida, si no tot el contrari: ha volgut transformar la veritat. Una consideració que podríem aplicar a la literatura moderna, i sobretot a la literatura catalana; en la seva ànsia per conquistar la literatura ha oblidat la vida que tota poesia exigeix.
Potser al costat de Ferrater hi trobem alguns noms, que en la posmodernitat, hagin seguit aquest precepte: Riba, Espriu, Vinyoli, Martí i Pol.
Ferrater respon a una entrevista que el seu unic tema es el pas difícil del temps i les dones que han passat per ell. Demostra que tenia aquesta sinceritat, que potser –i aquí entrem en el terreny de l’especulació– li va fer acabar amb la seva vida poètica, amb la seva poesia vital, com qui acaba un poema, com qui es dona per vençut, com el seu propi vers insinua: “va morir devorat/ l’inefable el va temptar”.
Diu María Zambrano –poetissa vitalista que no va escriure cap vers–, que la filosofia moderna no ha buscat reformar la vida, si no tot el contrari: ha volgut transformar la veritat. Una consideració que podríem aplicar a la literatura moderna, i sobretot a la literatura catalana; en la seva ànsia per conquistar la literatura ha oblidat la vida que tota poesia exigeix.
Potser al costat de Ferrater hi trobem alguns noms, que en la posmodernitat, hagin seguit aquest precepte: Riba, Espriu, Vinyoli, Martí i Pol.
Ferrater respon a una entrevista que el seu unic tema es el pas difícil del temps i les dones que han passat per ell. Demostra que tenia aquesta sinceritat, que potser –i aquí entrem en el terreny de l’especulació– li va fer acabar amb la seva vida poètica, amb la seva poesia vital, com qui acaba un poema, com qui es dona per vençut, com el seu propi vers insinua: “va morir devorat/ l’inefable el va temptar”.
Viure’s a un mateix en la seva poesia vol dir no tenir altre cosa que versificar que un mateix, i Ferrater se n’adonà:
Quan va esclatar la guerra, jo tenia
Quan va esclatar la guerra, jo tenia
catorze anys i dos mesos. De moment
no em va fer gaire efecte. El cap m'anava
tot ple d'una altra cosa, que ara encara
jutjo més important. Vaig descobrir
Les fleurs du mal, i això volia dir
la poesia, certament, però
hi ha una altra cosa que no sé com dir-ne
i és la que compta. La revolta? No.
(...) La vida
moral? S'hi acosta, però se'm fa ambigu.
Potser el terme millor és l'egoisme
L’egoisme. És a dir la vivència personal de les coses i el mòn, com molt bé ha vist Josep Maria Castellet. L’egoisme que es diferencia del narcisisme per la seva recerca, a partir de la vida d’un busca la experiència vital dels altres i de la seva relació amb el món, i amb seu gran Déu, el temps. “No se escribe ciertamente por necesidades literarias, sino por necesidad que la vida tiene de expresarse”, albira Zambrano. És cert que tot poeta necessita expressar una veritat interior, però en primer lloc necessita viure-la, cosa que molts poetes obliden molt sovint.
Per això la literatura, ho busquin o no els seus productors, canvia irremediablement la vida. Poesia que parteix de l’experiència vital per comprendre, per copsar. Poesia que és doncs, seguint el precepte de Mallarmé: l'expression, par le langage humain ramené à son rythme essentiel, du sens mystérieux des aspects de l'existence.
Aquesta, i no altra, és la voluntat de Ferrater, que juntament amb Gil de Biedma, afirma tenir la intenció “d’expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones”.[2]
A partir del moment en que Gabriel Ferrater diu: “Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo.”[3], podem concloure que el seu ideal poètic, la seva idea d’allò que ha de ser la poesia, s’ha complert.
Recordem que considera a Ausiàs March com “incomparablement el més gran poeta català”[4]; el poeta introspectiu per antonomàsia de la literatura antiga catalana; el poeta de la experiència de l’amor, el poeta del dolor i del plany que és March. I que s’emmiralla Ferrater en Montaigne, l’escriptor de la subjectivitat, l’escriptir del jo que intuirà la modernitat del “penso, i per això existeixo” de Descartes:
Per això la literatura, ho busquin o no els seus productors, canvia irremediablement la vida. Poesia que parteix de l’experiència vital per comprendre, per copsar. Poesia que és doncs, seguint el precepte de Mallarmé: l'expression, par le langage humain ramené à son rythme essentiel, du sens mystérieux des aspects de l'existence.
Aquesta, i no altra, és la voluntat de Ferrater, que juntament amb Gil de Biedma, afirma tenir la intenció “d’expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones”.[2]
A partir del moment en que Gabriel Ferrater diu: “Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo.”[3], podem concloure que el seu ideal poètic, la seva idea d’allò que ha de ser la poesia, s’ha complert.
Recordem que considera a Ausiàs March com “incomparablement el més gran poeta català”[4]; el poeta introspectiu per antonomàsia de la literatura antiga catalana; el poeta de la experiència de l’amor, el poeta del dolor i del plany que és March. I que s’emmiralla Ferrater en Montaigne, l’escriptor de la subjectivitat, l’escriptir del jo que intuirà la modernitat del “penso, i per això existeixo” de Descartes:
Yo pienso, como pensaba Montaigne y todo el mundo en los siglos XVII i XVIII, que el escritor antes de coger la pluma o la máquina de escribir, ya tiene que tener su tema bien precisado en la cabeza. [...] No pienso demasiado en organizar ni cambiar el género. Pienso en saber de dónde vengo y cómo he llegado a donde estoy. No a dónde voy. Hay poetas que no escriben hasta que ya tienen el poema hecho; pues de ese tipo soy yo.
Reconeix que no pensa en organitzar ni canviar el gènere, perque realment no pensa en la poesia com a activitat literària, sino que la viu com una activitat vital, valgui la redundància. Per això peca Ferrater de ser narratiu, en detriment de la musicalitat en la seva poesia, com li retreu Comadira. Però es que la seva vida ha d’expressar-se de la manera que sigui i tant se val que no hi hagi rima.
La poesia de Ferrater juga amb un jo poètic, i per això s’apropa a la confessió, aquell gènere literari que Zambrano ha analitzat lúcidament: aquell gènere que és “expresion de la propia vida, la revelación de sus entrañas.”[5] Juga amb un jo poètic i es dirigeix al lector com a confident de la seva confessió.
En l’obra de Ferrater hi entra la memòria de la vida, hi entra la experiència de l’amor, de la mort, de la vida en condicions històriques (la guerra), per això ha de predominar en certs aspectes la narrativa més que no pas la poesia. Perquè hi han coses que explicar, hi ha una necessitat de la vida de fer poesia, i no al revés. Hi ha, en Ferrater, la terrible necessitat de fer de la seva vida, poesia; i de fer vida de la seva poesia. Per aixó s’ha destacat de Ferrater el seu erotisme: és vida que engendra vida. Hi ha moments en que la vida d’un poeta sobrepassa la seva poesia. Aquest cas sembla el de Gabriel Ferrater, el poeta de la vitalitat, que de tanta que en tenia, va acabar per morir de vida.
La poesia de Ferrater juga amb un jo poètic, i per això s’apropa a la confessió, aquell gènere literari que Zambrano ha analitzat lúcidament: aquell gènere que és “expresion de la propia vida, la revelación de sus entrañas.”[5] Juga amb un jo poètic i es dirigeix al lector com a confident de la seva confessió.
En l’obra de Ferrater hi entra la memòria de la vida, hi entra la experiència de l’amor, de la mort, de la vida en condicions històriques (la guerra), per això ha de predominar en certs aspectes la narrativa més que no pas la poesia. Perquè hi han coses que explicar, hi ha una necessitat de la vida de fer poesia, i no al revés. Hi ha, en Ferrater, la terrible necessitat de fer de la seva vida, poesia; i de fer vida de la seva poesia. Per aixó s’ha destacat de Ferrater el seu erotisme: és vida que engendra vida. Hi ha moments en que la vida d’un poeta sobrepassa la seva poesia. Aquest cas sembla el de Gabriel Ferrater, el poeta de la vitalitat, que de tanta que en tenia, va acabar per morir de vida.
[1] Llegim d’un crític a propòsit de la poètica de Ferrater: entre la línia de tradició postsimbolista i l'emergent realisme històric, esdevé ella sola una tercera via alternativa, sintetitzadora, diferent i nova, i especialment atenta a l'evolució de la lírica contemporània.
[2] Baltasar Porcel. "In memoriam" [entrevista a Gabriel Ferrater], Serra d'Or, núm. 14, 1972, p. 384-9
[3] FERRATER, Gabriel, Closing note to Da nuces pueris now in Vers i prosa (Barcelona: Eds. 62, 1998) p. 99.
[4] (Ferrater, Gabriel, "Història de la poesia catalana", conferència, dins Gabriel Ferrater, "in memoriam", Barcelona, Proa, 2001)
[5] Zambrano, M. La confesión: Género literario. Madrid: Siruela, 1995.
No hay comentarios:
Publicar un comentario